Gershwin i La Llacuna

George Gershwin

És evident que La Llacuna no és París. I, no obstant, té un Americano que des de 1878 es dedica a la restauració. A París viuen o hi ha viscut milers o milions d’americans, però només un s’atreví a posar música a la seva experiència.

Ignoro quin és l’origen de l’Americano de La Llacuna. Tampoc no he pogut esbrinar-ho tot i haver-ho provat. Però, vés a saber per què, el meu cap ha relacionat el nom del restaurant amb el fenomen indià. I, després, encara, el nom del restaurant i La Llacuna amb París. I tot plegat arran la convocatòria d’una nova trobada de Panxacontents.

.oOo.

A Espanya es coneix com a americanos o indianos a aquells que emigraren a América a la recerca d’una sort millor que la que tenien al seus país. Uns trobaren la fortuna que buscaven i hom diu que “hicieron las Américas”. Altres no tingueren sort i ni feren fortuna ni hicieron las Américas.  D’ells no es diu res tot i que tornessin. Aquells que tornaren enriquits després d’anys d’exili voluntari, sembla que en general foren magnànims amb els seus respectius llocs d’origen. Promogueren obres a benefici d’una societat tan empobrida com era l’espanyola de l’època colonial. Així, molts pobles deuen l’enllumenat, el ferrocarril o l’escola al mecenatge d’aquests ciutadans a qui, per altra banda, es distingia de la resta per la seva indumentària, elegant i senyorial: pantalons clars, armilles de lluents botons daurats, mocador de seda al coll i barret panameny (jipi) al cap.

El fenomen indià tingué molta força a Catalunya i es produí entre la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX.

Gershwin no va anar a París cercant fortuna. Es conta que Igor Stravinski li preguntà quants diners havia guanyat l’any anterior. Gershwin pretenia que el mestre l’acceptés com a deixeble. Quan Stravinski  sentí la seva resposta, li digué: “Si ha guanyat 200.000 dòlars, hauria de ser jo qui prengués classes de vostè”, i el va rebutjar.

Gershwin era fill d’emigrants russos d’origen jueu. Tot i que bàsicament era autodidacta, ja havia compost la coneguda “Rhapsody in Blue” i algunes altres peces abans d’anar a París, on volia aprofundir en la composició. A la capital francesa va escriure “An american in Paris”, en la que reflectia les impressions de la seva experiència. Era 1928 i, el desembre del mateix any, ja de tornada al Estats Units, la va estrenar al Carnegie Hall de Nova York. Després, va compondre l’òpera “Porgy and Bess” i música per pel·lícules. Va morir abans de complir 39 anys. Un tumor cerebral va silenciar prematurament una de les personalitats musicals més fresques i creatives del panorama estadounidenc.

Per qui no la conegui i tingui curiositat , aquí en deixo una gravació.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s