“Brave New World”

Aldous HuxleyL’altre dia una mare em preguntava per la conveniència que el seu fill abordés o no la lectura de “Un món feliç”. Em deia que l’Alex ha triat aquest llibre per llegir-lo aquest estiu entre els diversos títols que els han recomanat a l’institut on estudia.

Aquesta mare és una lectora empedreïda amb qui l’Anna i jo sovint intercanviem llibres i recomanacions, però mai havia sentit parlar d’Aldous Huxley i el seu “Brave New World”. Això em va sorprendre, i vaig pensar que potser era degut  a que ella és nascuda a un país molts anys sotmès a l’influència soviètica. Per delicadesa, no vaig dir res. El fet és que volia saber la meva opinió al respecte, perquè “tu hi entens molt d’aquestes coses”.

Pobre de mi! La Halina pensa que hi entenc!”, vaig pensar. Sort en vaig tenir que es tracta d’una novel·la que havia llegit quan anava a l’institut -que en fa d’anys d’això! Vaig explicar-li el que recordo de la trama, que és un clàssic i que ja ho era quan jo era adolescent, però no vaig poder prestar-li el llibre. Aquest cop no, doncs no el tenim ja.

Quan l’Anna i jo vam ajuntar les nostres respectives biblioteques, en teníem tants de llibres que vam haver de fer un ERLL (expedient de reducció de llibres) perquè ens hi cabessin en el lloc del pis que els podíem destinar. “Un món feliç” devia ser un dels molts que vàrem donar a la biblioteca de l’escola dels nens.

Amb el que li vaig explicar, la Halina es va quedar tranquil·la. Per una banda, és una lectura recomanable pel seu fill; per altra, és probable que el trobin a la biblioteca, tractant-se d’un llibre publicat fa tants anys.

Després de la breu conversa amb ella, estic satisfet d’haver sigut útil. I també encuriosit, doncs voldria recuperar-lo i rellegir-lo, per comprovar fins a quin punt són diferents la societat descrita per Huxley i la nostra actual. Em preguntava què pensarien els seus inadaptats si algú els traslladés al nostre món.

Haurà d’esperar, no obstant. Ara sóc a París. De moment, amb Hemingway. Quan acabaré “París era una fiesta”, traduïda per Gabriel Ferrater, em faré acompanyar d’Enrique Vila Matas, qui assegura que “París no se acaba nunca”, tal com Hemingway deia en iniciar l’últim paràgraf de la seva novel·la.

I encara tinc per llegir els dos que em van regalar per Sant Jordi. La feina se m’acumula.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s