Una trobada diferent en un lloc singular

20130604 - Jorba

Una nit intranquil·la de son poc reparador… un mig refredat que arrossego de fa dies que ahir prenia renovada intensitat i em tenia encaparrat… el sol i la calor del camí,  tot plegat va fer que arribés a Jorba amb el cap en mig d’un núvol. O amb un núvol ficat al cap, doncs no puc assegurar quina descripció s’ajusta més a la realitat.  El vi afegí consistència i el núvol esdevingué una substància pastosa. Les neurones, desactivades, no processaven les paraules, atrapades en la massa enganxifosa i pesant que em cobria el cervell.

Una desagradable sensació d’atordiment que no va desaparèixer fins a l’hora de sopar. Un sopar que va ser lleuger, és clar, per a compensar els excessos del dinar. I vaig voler aprofitar aquella estona de claredat per a començar a escriure la crònica de la trobada, abans d’anar a dormir, però no hi va haver manera. L’Anna diu que aquesta nit cridava en mig d’un somni. I no m’estranya gens. Devia ser per la magnífica sensació d’impotència que proporciona quedar-te sense paraules davant d’un document de Word en blanc.

De manera que, a falta de millors recursos, aquest matí he tornat al lloc dels fets per encomanar-me humilment a Sant Jaume i demanar-li inspiració.  Postrat davant la seva imatge a l’oratori de l’alberg, he aclucat els ulls, he ajuntat les mans i he posat la meva millor cara de bon minyó. Amb la meva veu interior parlava en silenci, intentant sintonitzar amb ell. Ho he intentat de diverses maneres i en els pocs idiomes que conec, però no n’obtenia resultat, de manera que, finalment ho he provat amb la gerga de les pel·lícules: “Jimy? Aquí Riky, em reps? Canvio!”. I, amics no us ho creureu, com m’ha passat a mi que no vaig sobrat d’experiències místiques, però juraria que he sentit la seva veu de tro tot dient-me:

– Aixeca’t i camina, descregut! Si tu vols, pots!

He dubtat uns instants abans de posar-me dret per marxar. Per una banda, estava desconcertat, doncs no estava segur d’haver sentit el que em semblava que havia sentit, i, per l’altra, només de pensar en els més de 1.000 quilòmetres que hauria de caminar fins a Compostela, les cames em feien figa.

De seguida he pogut comprovar que feia bé de creure que havia sentit el que em semblava que havia sentit i d’enfilar cap a la porta, doncs quan ja era a punt de traspassar-la, la veu ha afegit:

Un cop de ma, vols? –em preguntava. I, tot seguit: Mira, ximplet, no tornis a venir fins que no hagis escrit mil paraules sense faltes d’ortografia, si no vols rebre un bon cop de botafumeiro al cap! Entesos?

Cal que us digui que he marxat corrents o ja us ho imagineu? En fi, no sé que en pensareu -jo tampoc no sé que pensar- però el cert és que he entrat al cotxe sense obrir la porta. O bé és un miracle o bé no me’n recordo d’haver accionat la clau. No tinc idea de cóm he arribat a casa i no sé si he passat per Calaf o per Vilafranca, de tan acollonit com anava. No més recordo que he entrat al garatge derrapant i que he ratllat tot el lateral del cotxe amb la columna, quan maniobrava per aparcar.

Un xiscle terrorífic ha fet que m’adonés que havia entrat al primer segona i no als baixos primera. Era la veïna, que arribava del Caprabo carregada de bosses amb la compra setmanal i m’ha sorprès buscant foragitat l’ordinador per tot arreu per posar-me a escriure. Després d’ajudar-la a endreçar l’escampall –les bosses que duia li han caigut de les mans quan se les ha posat al cap per xisclar més fort- i de fregar-li tot el pis, m’ha deixat marxar. Després d’assegurar-me abans d’obrir la porta, he entrat al meu pis. El telèfon sonava que treia fum. Era el veí de l’àtic que m’apressava amablement perquè treies el meu cotxe de la seva plaça.

Amb les preses, m’he deixat les claus a casa i he hagut de recórrer a les de recanvi. Les tenen els sogres, que viuen a l’altra punta d’Igualada. Quan he arribat, no hi eren i m’he hagut d’esperar.

Quan he pogut entrat de nou al pis, per asserenar-me una mica, m’he fet una til·la al forn després d’escalfar-lo prèviament durant deu minuts. Quan la til·la era a punt, la cuina s’havia omplert de fum i el mànec del pot havia desaparegut. La infusió era bona, però m’ha parat malament a la panxa i he hagut de seure al wàter.

Ara, un cop resolts tots el problemes, tinc enganxat el cul a la cadira. Al meu costat, hi ha dos diccionaris: un de la Llengua Catalana i un altre de sinònim i antònims. La Wikipedia a punt, per documentar-me i l’enginy, escalfant motors.

Les costelles em fan mal. És l’Anna, que m’està fent cops de colze. Diu que estava molt neguitós, que no parava de moure’m d’aquí cap allà i feia anar les mans i els dit com si escrivís a màquina. Que no havia manera de despertar-me per altres procediments menys expeditius i que ha hagut de recórrer a la violència.

.oOo.

Ja no he pogut dormir. Són les cinc de la matinada i aprofito per resumir.

“Ahir els Panxacontents van dinar a l’Alberg de Sant Jaume, les exquisideses que prepara mossèn Enric, rector de la parròquia de Jorba –entre d’altres- i cuiner, tot i que, cronològicament, és a l’inrevés. També cal dir que és un emprenedor com n’hi pocs, doncs cal tenir-los ben posats per tirar endavant un projecte com el de l’alberg des del no res. De fet, n’està molt orgullós –no és per menys- i, havent dinat, va oferir tota mena d’explicacions sobre l’alberg mentre l’anava mostrant. Quatre panxacontents van arribar al lloc de trobada caminant des de l’ermita de Sant Jaume Sesoliveres, a Igualada. Organització impecable a cura d’en Jaume Martí per una trobada diferent en un lloc singular”.

Galeria fotogràfica

Ermita de Sant Jaume Sesoliveres

Situada dins el terme de la conca d’Òdena, apareix citada per primer cop l’any 1059. Aquest any els senyors del castell d’Òdena en fan donació a un monjo de Montserrat. Al segle XV fou cedida a un beneficiat de Santa Maria d’Igualada. El 1649 passà a mans dels frares del convent de Sant Agustí d’Igualada. També era coneguda com a Sant Jaume del Camí, ja que hi passaven els pelegrins que anaven pel camí Ral en direcció a Santiago de Compostela.

Es tracta d’un temple romànic, d’una nau rectangular i un absis semicircular, amb dues portes d’arc de mig punt. La coberta original de la nau era de volta de canó, possiblement apuntat, i la de l’absis, de quart d’esfera. El segle XVIII es va portar a terme l’última reforma, substituint el sostre pla del segle XV per una volta de rajoles i guix i es va aixecar una nova espadanya.

Entre 1993 i 1995 la Diputació de Barcelona portà a terme la restauració del monument restablint les estructures que l’han configurat al llarg del temps. La nova coberta segueix el model de les tradicionals fetes amb encavallades, bigues i llates de fusta, damunt les quals hi ha les teules, i els ràfecs recreen formes també autòctones. El porxo ha recuperat les obertures que tenia al segle XV al sud, però resten tancades a ponent com ho estaven al segle XVII.

Aquesta zona s’ha fet accessible i es pot gaudir d’una magnífica vista de l’entorn.

Jaume Martí

Alberg de pelegrins de Jorba

Persones vingudes d’arreu, Itàlia, França, Alemanya, Mèxic… ja han fet parada a l’Anoia durant el seu pelegrinatge camí de Santiago de Compostela. A Jorba hi ha la primera parada des de Montserrat, així que els pelegrins que arriben al nou alberg ho fan cansats, amb ganes de menjar i descansar. L’alberg de Jorba té cabuda per a 25 persones, 25 llits doncs, distribuïts en 5 habitacions, algunes amb lliteres i algunes sense. Els pelegrins que hi fan parada poden quedar-s’hi a dormir i també se’ls ofereix servei de menjador, així poden esmorzar, dinar i sopar.

Un alberg obert a tothom

Tot i que els pelegrins que presenten l’acreditació gaudeixen d’un preu més reduït, tothom qui ho vulgui pot fer nit o quedar-se uns dies a l’Alberg de Jorba. El rector del poble està sorprès de la diversitat de gent que segueix el camí de Santiago, des d’advocats fins a metges i professors d’universitat: ‘Molts ho fan per motius religiosos però d’altres simplement necessiten una pausa a la seva vida i desconnectar del seu entorn habitual’. Mossèn Enric ha constat que hi ha molta gent que ve de fer el camí de Sant Ignasi de Loiola que va a parar a Manresa. De cara a l’hivern, hi ha una clientela diferent, gent que busca uns dies de tranquil•litat, colònies, meditació…

Un mossèn diferent

Mossèn Enric és cuiner de professió i se sent molt feliç podent dedicar-se a l’hosteleria essent rector. Ell és qui duu l’Alberg, rep els hostes i els cuina el menjar: ‘Els deixo escollir què volen menjar i els cuino com si fos a casa, això ho agraeixen molt; després, havent sopat seiem i xerrem, ells se senten com a casa i jo aprenc molt’. Però les ganes i les idees de Mossèn Enric semblen no acabar-se: ara ha demanat poder fer acreditacions als pelegrins que vulguin començar el camí des de Jorba, ha publicat uns tríptics amb informació turística perquè els pelegrins sàpiguen què poden trobar des de Jorba fins a Cervera (pròxim alberg del camí) i en una de les estances de la casa prepara una exposició permanent d’art romànic amb peces catalogades, com per exemple sarcòfags, que serà un reclam més per a la gent que vulgui venir al poble.

Jaume Martí

4 respostes a “Una trobada diferent en un lloc singular

  1. Vull agrair els vostres comentaris, encoratjadors tots. Suposo que no us heu entretingut a comptar les paraules de la crònica. No cal que ho feu, ja us ho dic jo: són 1.000! Ni una més, ni una menys, no fos cas que Sant Jaume s’emprenyés.
    Una abraçada a tots!

    M'agrada

  2. Brevemente:
    Tendrías que escribir una historia pero para un libro de bolsillo, para que le cojas tacto y dentro de cinco años nos vemos en abril para Sant Jordi y me tienes que firmar un libro “gordo” como Inferno, o te veré por TV en los Principes de Asturias.
    Sigue así.
    Un saludo

    M'agrada

  3. Ricard !!! vas passar per Vilafranca, jo et vaig veure, et perseguia el frare “samalé”, si home, es aquell que marca el temps que farà i , quan hi ha humitat, se li obre la sotana i li apareix un impressionant samalé ( ja t’ho explicaré amb més detall el mes que ve).

    Escolta una cosa, crec que hauries d’afluixar amb els xupitos, no tothom te el mateix aguant. ( la mare que em va parir, quina tormenta)

    Jaume Crivillés- El Zorro

    M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s