Acabo de subscriure’m al bloc d’Enrique Vila-Matas.

El diari porta la seva col·laboració habitual i, llegint-la mentre esperava ser atès en una agència de viatges, he sentit molta enveja de la seva cultura literària, de la seva capacitat per citar altres autors i il·lustrar el que ell vol explicar amb allò que altres van escriure o dir en el seu moment.

En arribar a casa, a més d’entrar a Internet i passar una estona trastejant en el seu bloc, he recuperat el seu “París no se acaba nunca”, doncs m’han agafat unes ganes boges de rellegir-lo. I he reflexionat molt. I, finalment, he decidit canviar de sentiment, doncs no és enveja el que he de sentir, sinó admiració.

He d’admirar-lo per haver acumulat el seu bagatge a còpia d’anys de lliurament al seu gran amor, la literatura, i d’esforç per aconseguir allò que volia, ser escriptor, inaccessible al defalliment davant les dificultats de tot tipus que comporten.

Quan imaginem cóm deu haver sigut la seva vida, o la de qualsevol altre escriptor consagrat –amb independència del seu èxit de vendes-, la veiem com carregada d’aventura, vivències extraordinàries, viatges fantàstics, moments inoblidables, compartits amb altres escriptors i/o artistes, ara igualment reconeguts. I oblidem que podem imaginar tot això gràcies a que ells, en el seu entestament en fer-ho, ens ho han sabut explicar. I que, en els seus inicis, malgrat el seu entusiasme, ho escrivien potser perquè ningú no ho llegís. I que els seus companys de vivències –extraordinàries només després de ser viscudes i referides en paper- eren aleshores també uns perfectes desconeguts que han arribat a sortir de l’anonimat a còpia de constància i de passar-ho malament moltes vegades.

Gràcies, doncs, a l’Enrique Vila-Matas, i a tots els aventurers romàntics com ell, per haver sabut posar en el primer lloc de les seves prioritats la passió que sentien per allò que feien, per allò volien, i per la constància que han mantingut al llarg dels anys, sense la qual, sens dubte, no haurien arribat mai on són.