Panxacontents a Calafell – 2

 Ve de l’entrada anterior.

En Jaumet tenia raó. Quan es tracta de Panxacontents tot és possible. Veieu, sinó…

 Mazinguer ZAhir havien sigut convidats a la presentació mundial de la pel·lícula “Antonio, ¡ese (pedazo de) hombre!”, fins ara únicament exhibida en petit comitè familiar.

La gala havia de tenir lloc a Calafell, després d’un aperitiu amb el que els Panxacontents serien complimentats pels amfitrions. Per una disfunció (no erèctil) en la transmissió de la informació, la sortida d’Igualada es va endarrerir mitja hora. Ja no anàvem bé.

Estadísticament, és molt poc probable que la comitiva de cotxes més simple que pugui donar-se es desintegri 30 segons després d’haver iniciat el seu recorregut. Però això és exactament el que va passar. A Calafell, quan la comitiva es va re agrupar ja no era de dos, sinó de tres vehicles. El tercer, esperava, amagat sota el pont de la carretera, a la sortida de la Torre de Claramunt, a que el recollissin. Fina maniobra que hauria fet fregar-se les mans a qualsevol patrulla dels Mossos d’Esquadra. No obstant, la sort estava de part nostre i l’assemblatge es produí sense més incidències.

Reunits a la terrassa de l’apartament de l’Antonio, els Panxacontents veien amb sorpresa i un cert espant la magnitud de l’aperitiu. Ell i la Mª Rosa no paraven de treure platets i més platets per obsequiar-nos amb un pantagruèlic pica-pica. “S’ha d’acabar tot”, ens deien. I, en honor a la veritat, he de dir que el que es va acabar del tot va ser la gana. L’abundància de l’aperitiu encara retardà més l’horari previst per l’organització, de manera que l’estrena de la pel·lícula es va ajornar fins a la tarda, havent dinat. No obstant l’afartament que dúiem tots plegats, ens van obligar a anar a dinar a la Taberna del Puerto, a tocar del mar.

Ja té nassos que el restaurant s’hagués cremat. El foc era tan recent que, per poc no ens toca participar en les tasques d’extinció. Per sort pels propietaris, nosaltres no hi havien arribat i es van encarregar els bombers, que son especialistes, a més d’homes més apetitosos que nosaltres i poden despullar-se per fer calendaris.

En mig de la flaire a socarrim que, de tan en tant i segons on erets, ens arribava, ens instal·larem a la terrassa. Sort que no plovia; al contrari, feia un sol espatarrant i jo no duia la gorra. I calor, ahir també feia calor, de manera que acomodàrem els tendals perquè ens proporcionessin bona ombra i els paravents perquè la brisa refresqués l’espai on ens havíem posat. Però, ni fet expressament, la brisa es va convertir en vent que cada cop bufava més fort. Cap al final, ja atabalava.

El dinar, molt correcte en qualitat i quantitat (amb cafè inclòs, 14,10 €), va transcórrer com és habitual en nosaltres. Uns més que altres xerrem pels descosits i ahir no va ser cap excepció. He de confessar que el soroll de les lones i els cables del tendal moguts pel vent em van privar de bona part dels detalls de les converses més animades, però val més així, doncs em temo que no seria políticament correcte que transcrivís algunes de les coses que em va semblar sentir, de manera que no desvetllaré ni els temes de conversa.

He de dir que trobàrem a faltar als absents. Sempre trobem a faltar a qui no hi és, però permeteu-me que us faci notar que ahir no hi havia cap Jaume entre nosaltres i que us digui que l’acudit del Jaumet és una picada d’ullet.

Eren gairebé les cinc de la tarda quan marxàvem cap a casa dels amfitrions. Més cafè, cava i, per si teníem gana, pastes. Un cop l’Antonio va aconseguir que el reproductor li fes cas, va engegar la projecció.

Fa temps que intento aconseguir feina com a crític cinematogràfic d’algun diari d’abast nacional. El que segueix és la crònica que els enviaré, a veure si em contracten d’una vegada. Està escrita en castellà, així no hauré de traduir-la i tornar-la a escriure:

A las cinco de la tarde, hora torera donde las haya, en Calafell, se proyectó por primera vez la película “Antonio, ¡ese (pedazo de) hombre!”, cortometraje con el que se estrena como realizador Alex, el hijo del protagonista.

“Antonio…” es un sentido homenaje a una vida. Empieza cuando Antonio ya tontea con la mujer que acabará siendo su esposa. Con un discurso lineal y cronológico y un ritmo adecuado a la trascendencia de los hechos que retrata, el director va recorriendo los momentos culminantes de la vida de su padre. La boda con Mª Rosa, y el nacimiento de sus hijos y nietos, sin olvidar otros hechos que, siendo menos entrañables, también escriben con tinta indeleble las páginas de una vida.

Así, Antonio aparece junto a algunos jugadores del F. C. Barcelona y su entrenador, Pep Guardiola, tan admirados por él. O, cual invencible Mazinguer Z, abrazando un edificio que bien podría ser la sede central de Caixa de Catalunya, momentos antes de entrar con buen pie y ser contratado, dados su dicharachero carácter y su buen talante, amén de otras virtudes que a buen seguro le adornan.

En clara referencia a sus escarceos en la política, el novel realizador ha rescatado de los archivos escenas impactantes en las que puede verse hasta qué punto el protagonista llevó su militancia ideológica. Este es capítulo que merece especial atención.

Impresionantes las imágenes en las que se le ve acompañado por Alicia Sánchez Camacho, guapa y deslumbrante como siempre, con esos labios que recuerdan los de Carmen de Mairena.

Impagable la secuencia del “Trío de las Azores”. No hay maquillaje ni retoque de Photoshop que arregle las caras de Bush y Blair, pero Antonio es más guapo que Aznar, indiscutiblemente, y hasta más alto, diría. Su apostura y buena planta, además, aportan un punto de sentido común que no tiene la imagen original.

Estamos hablando, en fin, de un excelente cortometraje documental que provocó el entusiasmo de los asistentes, que rompieron a aplaudir enardecidos y a pedir otra con insistencia. Bien es cierto que, llegados a este punto, al cronista le cabe la duda de si el respetable se refería a “otra vez”, a “otra película” o “a otra copa de cava”, dado que más de una de éstas había acabado estrellada en el suelo al romper a aplaudir su poseedor. Sea como fuere, lo cierto es que el film levantó las pasiones del público que hasta se sintió con arrestos para intentar hacer la ola, frustrada, no obstante, por su lamentable estado.

Y es que el tiempo no perdona y aquellos cuerpos no son lo que fueron, que tampoco fue nada especial.

Calafell. El mussol d’Aqualata.

Antonio, ara que hem recuperat la serenor, he reunit a tots els Panxacontents. Després de veure que, a l’apartament, a la terrassa, vas haver de fer 3 fotos per ajuntar-les després per tenir-nos a tots plegats, no tenia esperances d’aconseguir una formació compacta. La meva il·lusió era formar un dieciochote, que és una coral composta per dieciocho machotes, com cal, disciplinat i ben ordenat per veus, però amb aquesta gent això és tasca impossible. Finalment em vaig resignar a fer-los repetir 21 cops la lletra d’una cançó, fins que se la van aprendre de memòria. Encara no he aconseguit la sincronització perfecta, però ja no puc més.

Si tanques els ulls i t’imagines l’escena, podràs sentir cóm et cantem tots a cor:

¡Feliz cumpleaños, Antonio!

¡Y que cumplas muchos más!

Nota:

Si has tancat els ulls abans de llegir la lletra, no hauràs sentit res. Perquè l’invent funcioni, cal llegir la lletra i tancar els ulls després.

Ochote

7 respostes a “Panxacontents a Calafell – 2

  1. Molt bé Ricard, ets un artista, una crònica molt amena i que reflexa filparranda lo succeit amb les seves notes d´humor. Continua així.
    Salutacions.

    M'agrada

  2. En nombre de la familia Perales-Noguera, GRACIAS! Y del 1 al 10, un 21.
    Seguro que en los medios de comunicación de la Comarca buscan independientes y bien preparados como tú para reportajes de la Zona o de cualquier tema.
    Gracias por tu crónica y comentarios.
    Un abrazo
    Toni

    M'agrada

    1. Muchas gracias, Toni! Vuestros comentarios, escritos o hablados, son siempre aleccionadores. Me gusta escribir y, lógicamente, me gusta que me digan que gusta lo que escribo.
      Un abrazo también para vosotros.

      M'agrada

  3. Com sempre, tan real. Sempre es reviu tot llegint les teves cròniques.
    No se com ho fas per trobar les paraules adients per descriure les coses.

    M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s