L’hora de l’Àngelus

Ràdio antiga

Les tasques havien quedat distribuïdes ràpidament mentre feien un cigarret a la terrassa. Ella faria el dinar i ell planxaria la collita de la última bugada. Plovia amb insistència, com havia plogut els dos darrers dies.

Mentre esclafaven les burilles al cendrer, imposant-se al soroll de les gotes en caure, es van començar a sentir les campanes. Dotze batecs.

¡Es la hora del Ángelus!  -va dir ell, i va anar cap el menjador, a planxar.

Què és l’Àngelus? –preguntà la filla, seguda a la taula, fent deures.

– Quan jo era petit, a les cases no hi havia televisió, només ràdio, en tot cas. A casa meva sempre era engegada, fent companyia a qui hi fos. I recordo que, a aquesta hora, cada dia, se sentia una veu que anunciava: “Es la hora del Ángelus”. I, tot seguit, connectaven –o ho feien veure i potser era una gravació, no ho sé- amb el Vaticà des d’on el Sant Pare recitava per tot el món la pregària a la Mare de Déu.

– Cada dia? No pot ser, devia ser només els diumenges, no?

És difícil fer entendre a un adolescent d’avui que aquells eren altres temps. Sense televisió ni ordinador, la ràdio era omnipresent. Ràdio Nacional d’Espanya, la Cadena Ser i algunes més, no gaires, no com ara que n’hi ha tantes. I totes sotmeses a estricte control i rígides directrius. Ell sentia la ràdio de casa i, a l’estiu, amb les finestres obertes, també les dels veïns.

I, rememorant aquell temps, recordava, parlant en veu alta, aquell programa titulat “De España para los españoles”.

– Tant que ens queixem dels immigrants i resulta que aquest ha sigut un país d’emigrants. I ara torna a ser-ho! Tenim molt poca memòria –deia-. En aquell programa, la locutora llegia les cartes que la gent escrivia al seu familiars que estaven a França i Alemanya, sobretot, treballant per guanyar uns diners que aquí no podien guanyar perquè no tenien feina. I també a l’inrevés, les cartes dels que eren fora dirigides als que eren a casa. Ja m’hauria agradat a mi poder llegir alguna d’aquelles cartes, perquè estic convençut que les havien de reescriure per tal que fossin intel·ligibles i llegibles. Havia molt poca cultura, aleshores. I no obstant –continuava reflexionant- aquells espanyols desplaçats van aprendre el francès, l’alemany o l’idioma que toqués, allà on van anar a guanyar-se les garrofes, no com els immigrants interiors que van venir a Catalunya. És clar que eren altres circumstàncies! Vivia i governava en Franco i el català es parlava en privat amb prou feines. Però, i després? Ja fa molts anys que tenim democràcia i una certa normalitat, per què hi ha tan pocs que s’esforcen en aprendre’l i parlar-lo? I ara, a sobre,  resulta que tenim un ministre d’educació que diu que si un sol nen d’una classe d’una escola catalana demana que se li ensenyi en castellà, el professor haurà de canviar d’idioma. I em pregunto, qui ens governa ara?

La pregunta de la nena havia desfermat l’evocació de records de cinquanta anys enrere.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s