T’abraçava aquesta tarda,

i et deia

“És molt dur, carinyo,

però aquestes coses passen a la vida;

la vida és així;

la vida també és això!”

I m’he quedat sense saber què més dir.

I hagués volgut trobar paraules de consol.

Pots fer-te la pregunta mil vegades, però mai trobaràs la resposta.

Pots cridar al vent mil per quès, però només et respondrà el silenci.

El que ara sé és que, en el fons, tant se val.

Què pot explicar la mort d’un company?

Què pot consolar en la mort d’un noi de 15 anys?

I és que això s’aprèn amb els anys i tu no has tingut temps per aprendre-ho, encara.

T’estimo!