Walking smile died

José Couso fotografiat a Bagdad.Un matí gris i lleig, el d’avui. Si més no aquí, a Igualada.

La mateixa sensació que transmet el diari. Ja passa, això. Els dilluns, els diaris venen carregats d’informació esportiva, però de poca substància. En l’àmbit polític, les noticies escassegen i deu ser perquè els polítics també tenen dret a gaudir dels caps de setmana.

No obstant, avui s’ha sabut que els contractes i les despeses en viatges, seguretat, manteniment de palau i ús de vehicles oficials de la Casa del Rei seran de domini públic. També han dit que La Sarsuela tindrà un estatus propi, com el Congrés o el Senat i que, per tant, no estarà sotmesa al Tribunal de Comptes sinó a una auditoria interna. Deixo constància; d’això ja n’he parlat i no tinc ganes de tornar-hi. (Corona translúcida).

Avui, també es compleixen 10 anys de l’assassinat del reporter José Couso.

Diversos periodistes i reporters d’arreu que cobrien la Guerra d’Irak s’allotjaven a l’Hotel Palestina de Bagdad. Ja era imminent la caiguda de la capital a mans dels americans. Eren just davant l’hotel, a l’altra banda del riu Tigris, lluny, però visibles. Tota una columna de blindats.

“Están apuntando hacia aquí, nos estan mirando!”, va dir en Couso mentre filmava amb la càmera amb la que informava per la televisió. Diu Jon Sistiaga, que era amb ell, que van ser les seves últimes paraules i el seu darrer plànol. Un obús disparat des d’un dels tancs americans va esclatar allà on eren.

Avui el recorda amb un article que acaba dient: “Sí, va ser cosa del nostre ofici. L’ofici d’explicar la guerra. Sí, va ser un crim de guerra, perquè van disparar premeditadament contra civils. I, sí, algú hauria de respondre per haver donat l’ordre. Perquè, si mates el testimoni, mates l’esperança, assassines la veritat i permets la impunitat. I la mort de José, el meu col·lega, el meu amic, el “walking smile” com li deia en Taras*, també assassinat, porta 10 anys impune”.

Es refereix a Taras Prostyuk, càmera de l’agència Reuters, mort pel mateix obús.

Sembla ser que a l’exèrcit nord-americà li incomodava que es transmetessin en directe aquell moment de la guerra, i van anar eliminant totes les càmeres, una a una, fins que van aconseguir l’apagada total, sis hores de foscor, sis hores sense imatges del que estava passant.

A migdia, sentint la ràdio, he sabut que ha mort Margaret Thatcher, 87 anys de vida rígida i dura, com el ferro.

2 respostes a “Walking smile died

  1. Sumar i sumar, un país que amb la que està caient en tots els àmbits i sectors es pari un divendres per seguir dilluns com si res i amb la mateixa tònica, és inconcebible, és la tècnica d’aquest país,: diluir els affairs amb el pas del temps. Mentrestant es prolonga l’agonia d’una mort segura.

    Redéu com passa el temps, deu anys ja! Ho recordo com si fos ahir. EUA, en la seva línia, salvant al món dels que no ballen el seu folklore. Els seus filtres fan que sigui el país més lliure del món cec.

    Prefereixo Iron Maiden que Iron Lady. També ha marxat Sara Montiel. Es trist sentir indiferència, però pitjor es l’odi, per tant DEP per elles.

    Salut Ricard, una abraçada des d’aquesta part del Llobregat

    M'agrada

    1. De la mort de la Sara acabo d’assabentar-me ara.
      Si, descansin en pau, i ho dic sense rancúnia. El que passa és que resulta que tothom es bo, quan es mor; és com si davant dels difunts ens sobrevingués l’amnèsia, i tampoc no és això.
      Una abraçada!

      M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s