Diumenge de resurrecció

BombersEn llevar-se al matí, la mare havia dedicat una estona a canviar les hores de tots els rellotges de la casa. Durant la nit, el país havia adoptat oficialment l’horari d’estiu.

Com cada any, els padrins havien passat per casa per deixar la mona al seu fillol. Havien dinat plegats i  havien passat unes hores agradables en la seva companyia.

Però ara ja havien marxat. Era mitja tarda, lluïa un sol esplèndid i mare i fill van decidir anar al parc del Xipreret a passar una estona. El dia allargava i feia bo, convidava a sortir de casa.

Cap a les 8, la mare va preguntar:

– Anem marxant?

– Està bé mama! Però abans deixa que t’ensenyi els últims llançaments a cistella!

Després de la demostració del nen, tots dos van enfilar el camí de la sortida. Però, per la seva sorpresa, aquesta estava barrada per una tanca de dos metres i mig d’alçada, tancada amb pany i forrellat.

Eren tancats a dins del parc!

Sortosament, va pensar la mare, no eren sols; havia més gent al parc. Per això va saber que totes les portes serien tancades ja i que allò era habitual. “El que passa -li van dir-, és que nosaltres saltem la tanca i marxem. Vol que els ajudem a saltar?” Eren joves i àgils. I acostumats a fer-ho, doncs viuen a prop del parc i hi van sovint. Però tot plegat no li servia de gaire res, el seu petit pateix vertigen i mai saltaria una alçada com aquella.

Desconcertada, al costat de la tanca estant, va preguntar a un veí que passejava el gos. L’home, indignat, li va confirmar el que li havien dit els joves i es va oferir a anar a buscar una escala a casa seva. “No obstant –li va dir-, jo penso que hauria de trucar a la Policia Local. A veure si així fan alguna cosa. L’altre dia els va passar el mateix a dues àvies!”.

La Policia Local no va poder localitzar al guarda del parc i va demanar la presència dels bombers, que, acostant el seu camió a la tanca, van despenjar una escala a través de la qual mare i fill van accedir al sostre del vehicle. Després, el van fer avançar uns metres per a fer l’operació inversa i tots dos, per fi, van poder tornar a casa.

Aquesta història, que per absurda sembla producte de la imaginació del mateix Kafka, no és inventada. M’ha estat referida i m’ha semblat que valia la pena explicar-la, dedicada al nostre Ajuntament d’Igualada.

La Policia Local va fer notar a la mare del nen que hi ha un rètol que informa de l’horari d’obertura del parc. Segons m’expliquen, aquesta placa hi és, una mica amagada, però hi és. El veí del gos afirma que la major part dels habituals del parc no saben que hi ha un horari d’obertura,  la qual cosa confirmaria la deficient ubicació del rètol.

Els bombers, amables i protectors, van ajudar el nen a sortir, acompanyant-lo en tot moment perquè se sentís segur. A la mare, que es lamentava per haver-los fet venir per una cosa com aquesta quan ells estan per coses importants, li van dir que s’estigués tranquil·la, que aquesta és la seva feina, que la fan amb molt de gust, i que, per ells, aquesta és una missió com qualsevol altra.

I què dir d’algú que ha de recórrer el perímetre del parc per tancar les seves portes i no avisa a la gent que és l’hora de marxar?

I com pot ser, em pregunto, que ningú més tingui unes claus d’un lloc públic? On es guarden les claus d’un parc quan es tanquen les seves portes? Se les en porta el guarda a casa seva? Que passaria si es produís un incendi, per posar un cas, en alguna de les instal·lacions interiors? Haurien de tirar la tanca a terra els bombers?

Si algú sap les respostes, que me les faci saber, si us plau.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s