Aventures i desventures d’un caminant solitari -03-

Una ocasió perduda

Aventura: “Fet que esdevé inesperadament a algú”.

Desventura: “Desgràcia; cas o esdeveniment funest; sort adversa”.

Mare de Deu de CollbàsLes aventures que viu un caminant no sempre han de produir-se en el camí. Passa el mateix amb les desventures, que són tan imprevisibles com les aventures. Resulta, doncs, evident que la de ser imprevisibles és una característica comuna. La diferència òbvia entre ambdues seria que mentre una és o l’acceptem com a positiva, l’altra és o la considerem com a negativa.

Des del meu punt de vista, el d’un caminant solitari, hi ha un matís encara que les diferencia: si l’aventura, la recerca d’experiències noves, és allò que mou a una persona a sortir als camins i la converteix en caminant, una desventura pot ser la causa que no arribi a posar-se en camí.

Us explicaré un cas perquè entengueu el que vull dir.

Acabava de deixar el Nil a l’escola. Eren les nou del matí i pocs minuts quan vaig entrar a casa. Tots els dijous, el Nil i la Paula dinen a casa dels seus avis, la qual cosa significa que fins a les cinc de la tarda que ells no surten d’escola, disposava de vuit hores lliures, doncs L’Anna seria fora tot el dia. Jo havia decidit aprofitar l’avinentesa per a fer una altra de les meves modestes caminades. Així que vaig seure davant l’ordinador per tal de documentar-me i decidir quina ruta faria finalment, de les que tenia al cap.

Ja m’havia decidit per la que, sortint de Vilanova del Camí, arriba fins a l’Ermita de Santa Maria de Collbàs, quan va trucar el telèfon. No era res important.

Vaig penjar i encara no havia segut de nou, quan algú ja em reclamava novament: la companyia a la qual havíem demanat la portabilitat del telèfon fix i l’ADSL, havia decidit venir a fer la instal·lació a partir de les 2 de la tarda. Que si hi seríem, em preguntaven. Jo anava a dir que no, que seria a Collbàs, però la responsabilitat es va presentar en forma xiuxiueig que em deia “Fa dies que ho has demanat, és un assumpte que tens pendent de tancar i a tu et neguiteja molts tenir assumptes a mitges; digues que si, que hi seràs!”, i vaig dir que si, que hi seria.

Tot i que no m’agrada gens haver de sortir encotillat de temps, vaig pensar que encara podia canviar-me, agafar el cotxe, arribar-me fins a Can Titó, caminar fins a Collbàs, i tornar, amb temps de dutxar-me i dinar abans de les dues.

Ja m’estava calçant les botes quan vaig rebre una tercera trucada. La sogra em demanava suport logístic que requeria una recerca a Internet, i una sortida al carrer per completar la informació.

Estava a punt de sortir quan una senyora es va equivocar marcant el nostre número per comptes d’aquell amb el que volia parlar.

Finalment vaig poder correspondre la trucada de la meva mare política per informar-la del resultat de les meves indagacions, però ja era massa tard, ja no podia sortir a caminar.

Quan vaig tornar al meu escriptori, vaig trobar el tríptic de l’excursió a Collbàs descansant, esperant-me, a la safata de sortida de la impressora.

La pròxima ocasió que se’m presenti, ja no hauré de decidir, prendré el tríptic i, sobre tot, silenciaré tots els telèfons.

Igualada, 17 de març de 2013

Aventures i desventures d’un caminant solitari -02-

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s