Aventures i desventures d’un caminant solitari -01-

Roure d’Ancosa i Puig Castellar

Sé que no és recomanable sortir sol a caminar per la muntanya. Ho sé i, no obstant, he decidit fer-ho sempre que se’m presenti una ocasió.

Dissabte passat (9 de març de 2013) es van donar les circumstàncies i em vaig plantejar el repte de visitar el Roure d’Ancosa, a La Llacuna.

55 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

Anava lleuger de roba; pantalons de pana, una samarreta, una dessuadora a sobre i un mocador al coll. I, a més, és clar, la gorra que sempre porto, que tanta gràcia acostuma a fer a amics i coneguts. A la motxilla, un polar, per no refredar-me en aturar-me, i un anorac prim, per la pluja i/o el vent. Finalment, només vaig haver de posar-me l’anorac: el sol escalfava prou, però el cel era ple de núvols grans, blancs i grisos, que el tapaven sovint, i el vent bufava a ratxes, frescot i intens.

Un parell de guants, escuradents, tabac i encenedor, mocadors de paper, tovalloletes humides, i un mapa topogràfic de la zona (Font-Rubí/Serra de La Llacuna, de l’Editorial Piolet), completaven la meva impedimenta. Com que pensava passar el dia, també hi duia dues ampolles de plàstic amb aigua, un parell d’entrepans de pam i mig cada un, un plàtan i una poma. “Si t’has de perdre i han de venir a buscar-te, al menys no passis gana mentre esperes que et trobin”, vaig pensar.

Perquè també duia el mòbil, per anar mantenint informada de la meva situació aproximada, mitjançant missatges curts de text, a l’Anna, que era a Sant Boi passant el dia amb unes amigues. Per la seva tranquil·litat; i per la meva, perquè no dir-ho? Si bé es cert que no esperava perdre’m, cal no descartar mai la possibilitat de qualsevol accident. Una simple torta de peu pot impedir-te caminar. Com a informació addicional he de dir que hi ha cobertura telefònica en tota l’àrea per la que em vaig estar movent.

El pla era arribar fins el Roure d’Ancosa anant tranquil, al meu ritme. I fer fotos.

La Llacuna és un municipi que comprèn dos nuclis més: Rofes i Torrebusqueta. Vaig aparcar al davant de l’última casa de La Llacuna, a la sortida cap a Torrebusqueta, vaig canviar sabates per botes i vaig carregar la càmera al coll i la motxilla a l’esquena. És important no oblidar mai la motxilla al cotxe.

Tampoc està de més recordar que a la carretera hem de caminar per la nostra esquerra, per la banda dels vehicles que ens venen de cara, per veure’ls bé, tot i que el camí que haguem d’agafar surti del marge dret. Ja creuarem quan toqui, com és el cas, doncs el camí que vaig prendre arrenca de la mateixa carretera, en direcció a Torrebusqueta, a 1 quilòmetre, aproximadament, d’allà on havia deixat el cotxe. Està senyalitzat, ben senyalitzat. Diu: “Inici d’itinerari: Font de les Clotes, 0,9 – Coll del Coral, 2,1”. Deixo endarrere l’asfalt i començo a caminar per una pista de terra, ampla i en molt bon estat, que ja no abandonaré en tot el recorregut.

01 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

La caminada no té cap dificultat tècnica. Com dic, els camins estan bé i tan ben senyalitzats que podria haver anat sense el plànol; de fet, el vaig treure un sol cop, com es veurà més endavant. Hi ha pals amb informació de les diferents possibilitats en totes les cruïlles de camins. En absència d’indicacions, no deixo mai el sender que porto, que manté les seves característiques al llarg de tota la caminada. També hi ha traços de pintura als arbres i a les pedres en molts llocs. La dificultat rau, en el meu cas, en el desnivell que he de salvar: La Llacuna és a 600 metres d’alçada i el Coll del Coral, a 762; és a dir, 162 metres en 2,1 quilòmetres.

Les Clotes és una masia tancada, que no abandonada, darrere la qual hi ha una font i un safareig. A aquella alçada del camí hi ha bones vistes de Torrebusqueta i La Llacuna, amb la serra al fons i els camps conreats en torn.

Caminar sol té inconvenients i no és recomanable, però també te algun avantatge. Quan vas sol, fas el que vols i pots canviar de plans sense haver de donar explicacions ni de convèncer a ningú. És cert que no tens amb qui xerrar, però, en canvi, pots parlar amb la teva consciència, que no calla ni un moment, sense que ningú t’interrompi. I així, sentint únicament les teves passes, l’udolar del vent quan bufa, la remor de les branques que es belluguen i el piular dels eixerits pardals, tens una ocasió immillorable de trobar-te a tu mateix. Tu, amb les teves limitacions, disposat a assolir un repte,  a saber qui ets i què hi fas aquí, a superar-te per sentir-te millor.

Així de clares tenia jo les coses quan encarava l’últim tram de pujada fins el Coll de Coral. Qualificar de deficient el meu estat físic actual és quedar-se curt: deplorable és com és. Vaig recordar les etapes de muntanya del Tour de França, aquelles en que la televisió ens mostra els ciclistes, ja destrossats per l’esforç, enfilant les rampes brutals del Tourmalet,  l’Aubisque, la Croix de Fer o el Puy de Dôme, que sembla que facin equilibri per no caure, més que avançar. Així em veia jo, de tan fotut com estava! I amb prou feines havia caminat 2 quilòmetres!

Sobreposant-me, vaig arribar al Coll. Ho sé perquè havia una estaca amb noves indicacions. La vaig contemplar una estona, aparentant interès i concentració per si em veia algú quan, en realitat, el que pretenia era recuperar el ritme cardiorespiratori. Només quan vaig estar segur que entenia el que em deien les fletxes, vaig reprendre el camí: “Plana d’Ancosa i Roure d’Ancosa, 2.250 metres”. Les meves cames i jo vàrem agrair la suavitat d’aquest tram.

Al cap d’una estona que no estic en condicions de precisar, vaig topar amb un vehicle tot terreny, el seu amo i el seu gos (el gos de l’home, vull dir, de l’amo, no del tot terreny). El vaig saludar i l’home es va sorprendre: ni m’havia vist, ni m’havia sentit arribar. Si em va veure o em va ensumar, el gos va passar de mi; semblava una figura de porcellana clavada a terra, assegut sobre les potes del darrera mirant fixament el que feia el seu amo. Jo ja havia començat a filosofar sobre la meva presumpta invisibilitat quan em vaig adonar que l’home estava tallant amb un ganivet trossos de menjar que deixava caure en una carmanyola que tenia sobre el capó del cotxe. “Es això!” -vaig pensar alleugerit- “Li està preparant el menjar!”. I, sense deixar de fer el que estava fent, l’home em va preguntar si sabia on era la Font de les Canals. Jo no tenia ni idea, però “porto un plànol que potser ens ajudarà”, li vaig dir. El vaig treure i, efectivament, ens va ajudar. La font és a mig camí del Puig Castellar.

Aquesta va ser la primera experiència “mística” del dia i es va produir just allà on el camí passa a tocar del Monestir de Santa Maria de Valldaura, abans d’arribar al Roure. Allà vaig passar una estona, fent les fotografies que més m’han satisfet de tota l’excursió.

Aquesta construcció, avui abandonada i mig derruïda, és destacable perquè els monjos cistercencs s’hi van instal·lar el 1.155, abans de marxar cap a Santes Creus, pocs anys després. No obstant, depenent del nou monestir, a 20 quilòmetres, Santa Maria de Valldaura continuava pertanyent al Císter i era explotat com a granja.

L’escassetat d’aigua sembla la raó més probable per la que els cistercencs van abandonar el lloc. I, no obstant, jo n’he vist en abundància. La neu i les pluges caigudes les darreres setmanes hi deuen tenir a veure. A Les Clotes, l’aigua rajava per tots els seus diversos brolladors, en alguns punts s’acumulava formant grans tolls en mig dels camins o corria pels marges dels que són més costeruts i tan la bassa pels bombers que hi ha a la plana  com el pou del monestir eren plens a vessar.

56 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

El Roure d’Ancosa és imponent. Fa una alçària de 20 metres i el tronc, a 1,30 metres de terra, té un perímetre de 4,37 metres. Antigament s’hi feia un ritual per protegir els nadons invocant un conjur. Els nostres avantpassats pensaven que l’arbre absorbia les malalties i transferia el seu vigor. El 1.990 va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya.

En acostar-m’hi, un gos de considerables dimensions em va sortir al pas, bordant. Al peu del roure, a tocar del tronc, hi havia una dona… parlant per telèfon! Us ho podeu creure? O sigui, resumint, jo camino més d’una hora amb penes i treballs per fondre’m en una abraçada amb el roure, per sentir la seva força i passar una estona de recolliment i meditació i, quan hi arribo, em rep el gos d’una dona que parla pel mòbil i ni em saluda! El que més em va irritar és que no era una pixa pins de Can Fanga; anava ben equipada, com qui camina regularment per la muntanya. Vaig estar una estona voltant en torn a l’arbre, mirant de trobar angles des dels quals fer-li fotos sense que sortís la senyora. Però la senyora m’ho va posar difícil, doncs no es va separa del tronc ni un moment, sempre parlant amb qui fos, que no era Déu ni cap altra guia espiritual. Per cert, el gos es deia Magnus; cridar-lo es tot el que la dona va fer per mi.

52 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

Avorrit d’esperar que acabés de parlar i es mogués, vaig allunyar-me uns centenars de metres tot cercant un lloc, proper al camí, per dinar. I allà va ser, dinant, que vaig decidir tornar pujant al Puig Castellar. Des d’allà on era assegut mentre em cruspia l’entrepà, el veia davant meu. El puig és coronat per uns repetidors que es veuen des d’allà on siguis, de manera que localitzar-lo no presenta cap dificultat. Segons calculava sobre el plànol, la distància a recórrer fins a La Llacuna era, si fa o no fa, la mateixa que si tornava per on havia vingut. “Tant per tant, descobreix un nou camí”, em vaig dir.

Endreçava la motxilla després de dinar quan vaig sentir lladrucs darrera meu. Era en Magnus, cinquanta metres camí amunt, que m’havia ensumat. Dona i gos marxaven justament en direcció contrària a la que jo havia de prendre. En acabat, vaig desfer el camí fins a la bassa i el pal indicador.

La Plana d’Ancosa és a 715 metres d’alçada. I el Puig Castellar a 944, a 2,9 quilòmetres de distància d’aquí.

44 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

El camí s’endinsa en el bosc que entapissa la Serra d’Ancosa, bàsicament de pins, com a tot arreu. Ara, però, abunda el boix, com és habitual en les obagues. Fins arribar a dalt la carena t’acompanya aquella agradable flaira característica del bosc humit per poc solejat. El camí és ample i la pujada, que comença suau, és va fent dura a mesura que les rampes t’acosten a la Font de les Canals, que aboca les seves aigües, avui abundoses, a una mena de bassa natural pocs metres més avall.

Com que vas cansat, agraeixes que el camí planegi a partir d’aquí i no te n’adones que encara no ets a dalt, que encara et falta. De manera que, a uns pocs centenars de metres, la pista es torna de nou costeruda i enfila decidida cap el puig, on el caminant espera que acabi el seu sofriment. El nen que porto dintre feia estona que demanava a la mama que volia tornar a casa. La consciència li responia que tot s’acaba i que, al final, tots els esforços tenen la seva recompensa. “A més -raonava jo-, després només caldrà baixar, espero”.

La consciència és com el cotó de Mr. Proper, no enganya. Efectivament, després d’un revolt, al final de l’enèsima rampa, els meus ulls ja veien els repetidors, senyal inequívoc que el cim era a prop. La darrera pendent, ja a cel obert, exposat al sol i al vent, trinxat com estava, se’m va fer eterna. El cim és uns metres per sobre de les antenes, una petita explanada coronada per una torre de guaita pels guardes forestals. La recompensa pel caminant consisteix en poder contemplar la magnífica panoràmica que se li ofereix des de la torre.

60 Roure d'Ancosa i Puig Castellar

I, tal com havia raonat, després només cal baixar. Vertiginosament, ja ho avisa la senyalització: “Camí molt pendent i pedregós”, fins al Coll del Coral, Torrebusqueta i el cotxe.

Finalment, havia caminat més de 12 quilòmetres.

Galeria fotogràfica

Aventures i desventures d’un caminant solitari -02-

Mapa

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s