Vilanova i la Geltrú

D’on ve la meva relació amb Vilanova i la Geltrú?

Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

El primer cop que vaig venir era un adolescent. Si no recordo malament, el meu pare ja havia mort. Devia tenir, per tant, 16 o 17 anys quan vaig venir amb la meva mare i els meus germans petits a veure una tieta llunyana, Maritina es deia, o li deien, no sé. Era cosina de la meva mare, però tampoc ho era en primer grau. No tenien, aleshores si més no, una relació intensa. Jo havia sentit parlar a casa de la meva tieta, però no recordava haver-la conegut mai abans.

No sé què hi feia a Vilanova; era aragonesa, de Saragossa, com ho eren els meus pares. Ni sé què hi feia sola, amb les dues filles que tenia, de les que no recordo ni el nom. Sense el marit, vull dir. Havia enviudat? S’havia separat? Per què em sembla que la meva memòria guarda aquesta versió com a més probable?

Si fos ara, preguntaria per saber-ho. Però ara ja no tinc a qui preguntar. La meva mare també ha mort i de la tieta i les seves filles no he sabut mai més res. Va durar poc la retrobada. Encara ens vam veure unes poques vegades, cada cop més separades, de manera que, a poc a poc, que és com passen aquestes coses, vam deixar de saber els uns dels altres

Sigui com sigui, recordo la meva tieta com una dona forta en tots els sentits, tan físicament com de caràcter i potser és per això que no se’m fa estrany que plantés el seu marit i vingués a viure i a treballar aquí, de mestra, que és el que feia.

La meva tieta, doncs, és la causa que recordo de la meva primera visita a Vilanova i la Geltrú, fa quaranta anys, sinó més.

Després, ja casat i amb dues criatures petites, veníem a la platja alguns caps de setmana d’estiu. Vilanova té la platja més propera a El Bruc, on vivia aleshores. No em resultava agradable. Suporto malament el sol i la calor, que m’han causat més d’un mal de cap. Mai he sigut gaire de platja, sempre m’ha agradat més la muntanya, però, fins i tot de ben jovenet, quan anava d’excursió a la muntanya amb la colla, havia de protegir-me el cap i el clatell per evitar insolacions. I, tot i així, moltes vegades arribava a casa amb un dolor que només passava amb aspirines i hores de son que em costava d’agafar. A més, en aquella època, els embussos a les carreteres que menaven a poblacions de platja eren habituals cada cap de setmana. De manera que les cues que feies i les calorades que agafaves tant a l’anada com a la tornada et feien marxar les ganes de tornar a viure l’experiència, si més no a mi.

A Vilanova he viscut sis mesos. Ara fa 7 anys. M’acabava de separar i vaig trobar un pis de lloguer a un preu raonable. Vilanova té la virtut d’estar ben comunicada amb Barcelona, on jo treballava aleshores. A banda de carreteres i autopistes, els trens de rodalies passen sovint en tots dos sentits. Jo anava i venia en tren. A l’anada llegia; a la tornada dormia, encara que no volgués. Plegava a les 3 de la tarda, dinava al bar del costat de l’oficina i caminava 10 minuts fins a l’estació. Quan seia, havia començat a pair, i la somnolència s’apoderava de mi. Ja només faltava el moviment rítmic i bressolador del tren i el seu monòton cant, truc-truc, truc-truc… Per molta resistència que volgués oposar-hi, era qüestió d’uns poc minuts que acabés plàcidament adormit. Misteriosament, però, mai no em vaig passar de parada. Per alguna raó desconeguda, em despertava quan el tren s’aturava a Sitges, amb el temps just d’espavilar-me una mica abans de baixar a Vilanova.

Si era dimarts, camí de casa meva des de l’estació, podia fàcilment trobar-me amb l’Anna buscant un racó per aparcar el cotxe. Venia des d’Igualada a passar la tarda amb mi. Era el seu dia lliure doncs, els dimarts, els seus fills estaven amb el seu pare.

L’Anna i jo ens coneixíem d’abans, de la feina, però ens havíem retrobat quan ella s’acabava de separar i jo estava a punt de fer-ho.

Va ser un estiu inoblidable durant el qual tots dos vam anar fent nostra aquesta ciutat. Vilanova és prou petita com per resultar acollidora i prou gran com per tenir tot allò que cal per viure. Té port de mar i grans platges de sorra fina i daurada en les que mai no hi ha prou gent com per sentir-te atabalat. Rambla, carrers i racons animats i acollidors. I un clima temperat que permet prendre un refresc o un cafè en una terrassa en qualsevol època de l’any.

Per nosaltres era un lloc ideal i en ell va anar creixent un vincle sòlid, ferm, sense fissures que ens va permetre, al cap de poc, decidir que volíem fer junts el camí que ens restava per fer. Per alguns era una decisió precipitada, però nosaltres, madurs tots dos, estaven segurs de no equivocar-nos. Aquell estiu a Vilanova forma part de les nostres vides i el seu record es mantindrà viu mentre visquem.

En aquests moments som a Vilanova, allotjats a un hotel. Hem vingut a passar el cap d’any, a acomiadar 2012 i donar la benvinguda a 2013. Sense rancúnia. Amb il·lusió. El que ja ha passat, ja ha passat. El que importa és el que està per venir i esperem el futur amb projectes i amb il·lusió.

Benvingut 2013!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s