Ja sé que vull ser quan seré gran

Manuel Vázquez MontalbánAvui he llegit l’article que en Josep Ramoneda signa setmanalment a El País i he tingut molt clar que vull ser quan seré (més) gran: Vull ser com ell i com el seu col·lega i amic, l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, quin buit ha vingut a omplir, d’alguna manera.

El 18 d’octubre de 2003, la mort ens el va arrabassar. Era a l’aeroport de Bangkok, esperant per agafar l’avió que l’havia de retornar a casa. Venia d’Austràlia, on havia donat unes conferències i concedit algunes entrevistes.

Encara recordo la torbació que desprenia la prosa elegant d’Eduardo Mendoza quan, poc després, publicava la seva primera columna a la contraportada de El País. Normal, doncs, cada dilluns, aquella columna era com un far que ens il·luminava i ens feia més fàcil entendre les claus del que havia passat la setmana anterior. La signava en Manolo, com l’anomenaven els seus (molts) amics, seguidors i admiradors. Ocupar aquell espai era com profanar un lloc sagrat, i Eduardo Mendoza se sentia aclaparat per aquest motiu.

Manolo era un home de curiositat insaciable i això el va convertir en un verdader especialista en moltes i molt diverses temàtiques. Sempre va ser una persona senzilla i propera que mai va oblidar els seus orígens humils. Ni tan sols hauria volgut rebre els homenatges que va rebre, de manera espontània, dels seus amics (tots inclosos: coneguts o desconeguts, anònims o amb cognom). Així ho acrediten moltes vivències que han referit, després de la seva mort, persones que el van conèixer i tractar personalment.

Però, a més de les seves innegables i reconegudes capacitats, jo vull destacar la lucidesa a l’hora d’analitzar situacions i la facilitat que tenia per a explicar-les de manera entenedora. Mentre en Manolo va ser viu, durant molt de temps, jo esperava que arribés dilluns per llegir la seva columna. Era el primer que llegia. I mai va decebre la necessitat que tenia aleshores que m’expliqués el que jo no era capaç explicar. Era com si em calgués que algú amb ascendent sobre mi (i a en Manolo jo li havia concedit aquest ascendent) em donés els arguments que jo no sabia trobar, o ratifiqués el que jo pensava, o intuïa. O, simplement, que posés llum a allò que per mi era fosc, o confús.

Estic segur que hi ha moltes persones molt capaces. Capaces i lúcides, no tantes. Les que, a més, es fan entendre, són menys encara. Si es fan entendre per un públic tan divers com el que conformen els lectors d’un diari, és que ja pertanyen a un club molt selecte d’elegits. I en Manuel Vázquez Montalbán en formava part, d’aquest club.

Sortosament, en Josep Ramoneda encara hi és.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s