Oak.

Roure.
Avui parlaré del roure (oak en anglès).

roure m 1 1 Arbre del gènere Quercus, de la família de les fagàcies, caducifoli o de fulla marcescent, de fulles sinuades o més o menys profundament lobulades, flors unisexuals inconspícues, les masculines en aments pènduls i laxos, les femenines en petits grups, i fruit en gla, que sovint fa boscos tot sol o barrejat amb altres arbres. (Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans).

Solitari en mig d’un camp o en companyia d’altres arbres en un bosc, el roure sempre s’aixeca amb els braços oberts, com per suportar tot el pes del món, com un Atles.
Podem observar la seva fortalesa en les branques, poderoses com braços musculats, i en l’escorça, que s’estira i s’esquerda, com  sotmesa constantment a la pressió d’un pes molt feixuc .

La resistència és característica del roure. La seva llarga vida ja ens en dóna una idea, doncs alguns exemplars tenen més de mil anys, fet que els situa entre els éssers vius més vells del planeta. Per arribar a viure tant, el roure sembla haver assumit que el dolor i la dificultat formen part de la vida i ha desenvolupat un una admirable capacitat per superar-los i per tirar endavant. Podem trobar roures caiguts i moribunds que, no obstant, encara treuen fulles sobre alguna petita branca. Aquesta és la imatge més clara que el roure lluita per viure fins el límit de les seves forces, fins i tot quan els seus dies s’acaben.

Roure centenari caigut a Soria. Fotografia El País.

Generositat també va associada al roure doncs alimenta altres formes de vida que depenen d’ell fins a l’últim moment. Com si es tractés d’un pal de paller, el roure es constitueix en el centre d’un ecosistema del que n’és part fonamental. Ho podem comprovar observant algunes curiositats del seu cicle vital.
El vent és més responsable de la pol·linització del roure que qualsevol altre mitjà. Els grans de pol·len, molt lleugers, són arrossegats pel vent durant dies, formant una mena de sopa que es mou al voltant dels arbres, assentant-se a poc a poc. No més una part fertilitzarà les flors femenines per a donar lloc a la gla. No se sap per què el roure genera volums prodigiosos de pol·len, bona part del qual es perdrà, caigut a terra. Hom pensa que, potser, té valor en el context més ampli de la vida sobre el planeta.
En tres-cents anys, un sol roure pot produir al voltant de vint i cinc milions de glans. Només un grapat, però, arribarà a desenvolupar-se prou per convertir-se en un arbre adult. La causa fonamental d’aquesta escassa eficàcia de tan aclaparadora producció de glans és que alimenten a una munió de diferents espècies d’animalons del bosc. Fins i tot són menjats els brots tendres de les que arriben a germinar. Cal dir, però, que graules, esquirols i ratolins, a més de menjar glans, també n’enterren, col·laborant així a la reproducció del roure.
En condicions favorables, el roure creix ràpidament durant els primers cent anys, però no assoleix la maduresa fins els deu anys de vida, quan comencen a aparèixer els primers fruits. Immadur encara, el roure rep plagues de diversos centenars d’espècies diferents d’insectes, que el colonitzen menjant-se les seves fulles i posant ous a les seves arrels, a la seva escorça i als seus botons. El roure és atacat per moltes més plagues que altres d’arbre. És com si exercís una mena d’atracció; però la cosa va més enllà, doncs el roure no només atrau els insectes sinó que no els rebutja. Contràriament, els acull i els adopta, adaptant-se fins i tot, en alguns casos, per a oferir-los provisió.
La mallerenga construeix els seus nius en els buits del roure i atrapa insectes que el parasiten per alimentar les seves cries.
De tots és sabut que el nucli central d’un arbre és de fusta morta i que únicament la part exterior és viva, la més pròxima pròxima a la saba. El roure, no obstant, té una característica notable: pot suportar estar esbudellat.
La fusta de roure és molt dura, però sovint perd grans branques. La resistència que ofereixen al vent degut a la seva manca de flexibilitat, n’és la causa. Però el fenomen és tan freqüent que hom pot arribar a pensar que és un hàbit que el roure ha adquirit per facilitar als arbres joves la llum que els cal per a desenvolupar-se.
Les fulles del roure són suaus i vulnerables, i això sembla no encaixar gaire amb la resistència de l’arbre. Precisament per la seva tendresa les fulles són un preuat aliment pels cucs, que poden arribar a deixar pelat un roure. Però els roures tenen la capacitat de produir un creixement secundari de fulles, al qual recorren en aquests casos així com també quan tenen pèrdues importants de fulles a causa de les glaçades i de la caiguda de branques.


He extractat i re-elaborat aquestes curiositats d’un llibre de Julian Barnard. En Julian Barnard és terapeuta, investigador i divulgador del sistema de remeis florals del Dr. Edward Bach. El llibre en qüestió es titula “Remedios florales de Bach. Forma i función”.
El primer cop que vaig llegir els paràgrafs que dedica al roure, em va emocionar la manera gairebé poètica que té d’interpretar el que s’anomena gest de l’arbre.
Com sabeu, el Dr. Bach, buscava en el regne vegetal un sistema de guariment senzill, natural i a l’abast de tothom. Estava convençut que el nostre pas per la terra no és més que un dia d’escola que hem d’aprofitar per aprendre la nostra lliçó de vida. Abans de reconèixer l’essència de les flors del roure com una de les que conformarien el seu sistema, el Dr. Bach havia trobat les que va anomenar “Els 12 sanadors”, una per cada una de les personalitats humanes que considerava que es podien diferenciar. Inicialment, li va semblar que n’hi havia prou, però després d’un cert temps de fer-les servir es va adonar que no abastaven tot els estats patològics i va reprendre la recerca de remeis. Ja no cercava remeis de personalitat, sinó remeis que ajudessin les persones a evolucionar des de l’estat en que es trobaven. Així és com va trobar “Els 7 ajudants”, entre el quals es troba Oak, el roure. Després, encara vindria la resta.
El Dr. Bach sempre havia estat una persona sensitiva, però al llarg de les seves investigacions i recerques, va anar elevant el seu nivell vibracional fins a un punt que, en alguns casos, la descoberta de l’essència que buscava va ser purament intuïtiva. Sigui com sigui que va incorporar Oak al seu catàleg de remeis, el cert és que hi han similituds evidents entre el gest de l’arbre i el gest de l’estat emocional de les persnes.
El Dr. Bach va descriure Oak com el remei “Per persones fortes i responsables ens les que podem confiar i que poden suportar grans càrregues sense queixar-se. Són gent tenaç, que persevera malgrat els retrocessos i que mai es dóna per vençuda. Els esforços continuats i l’obstinació poden fer-los arribar a l’esgotament, però com que la seva tendència és fer-se càrrec de més coses de les que en realitat són capaces d’assumir, poden arribar a un punt crític. La malaltia els disgusta i desanima per els límits que comporta. Aquest és el remei per aquells que mai no deixen d’intentar allò que s’han proposat, per més inútil que sigui en la situació present”.
La persona en estat Oak es mostra sempre positiva, intenta mantenir-se sempre activa. Aquest és un comportament adquirit, no una personalitat tipus, i no és bo tot i l’opinió tan favorable que, a priori, ens  mereix un comportament tan altruista. Per una banda, aquestes persones no paren atenció als senyals que indiquen possibles problemes de salut i no limiten la seva activitat quan els hi caldria. D’altra, la seva lluita contra l’adversitat és una manera d’emmascarar el seu problema de fons, que és la manca de voluntat d’afrontar la realitat.
Les persones en estat Oak, no van enlloc, malgrat que semblen ser valeroses i tenir un propòsit. La seva és una determinació estèril. Cerquen responsabilitats que proven la seva resistència, amb la qual cosa eviten afrontar la seva lliçó d’ànima. Son persones dependents que atrauen a qui necessita ajuda i assumeixen com a pròpies les seves càrregues; no són per se, són en funció d’algú altre que en depen o d’alguna adversitat que els afecta.

Sempre estan ocupades cuidant d’algú i/o lluitant contra la malaltia o l’adversitat, tant, que no poden ocupar-se d’ells mateixos i arriben a lliurar-se a una lluita permanent, confonent-la amb la seva missió a la vida.
El remei no aporta fortalesa ni determinació, sinó comprensió. Qui pren Oak avalua de nou la vida, pren una nova posició i la contempla des d’una perspectiva diferent. Així, comença a veure una nova manera de fer el seu camí.

El Roure d’Ancosa, un roure monumental a l’Anoia.
Roure d’Ancosa, a La Llacuna.

Fou declarat arbre monumental el 8 de febrer de 1990. Fulles endurides i caduques de color verd. Floreix a l’abril i maig. Aquest tipus de roure viu des dels 400 o 500 m sobre el nivell del mar fins als 800 o 1.000 m i necessita un clima temperat. És freqüent trobar-lo a les obagues encara que també es presenta al mig d’un pla. Aquest és el cas del Roure d’Ancosa. Té una alçada de 20 metres i el perímetre del tronc és de 4,37 metres , a 1,30 metres del terra.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s