El mussol

Crec que el sentit de la responsabilitat és un tret característic de la meva personalitat. No estic segur de res doncs mai no he anat a un terapeuta a sotmetre’m a psicoanàlisi. Però jo, psicoanalitzant-me a la meva manera, ja fa temps que vaig arribar a aquesta conclusió.

Fins hi tot hi ha un moment de la meva vida que considero com un punt d’inflexió  Es tracta de la mort del meu pare, quan jo tenia setze anys. No explicaré les circumstàncies, que no són del cas, però el dia que va morir el meu pare vaig sentir una veu que deia “És el teu torn.”. I com que la vaig sentir dintre el meu cap, vaig entendre que, sens dubte, es referia a mi.

No obstant això, jo ja havia sentit moltes vegades abans comentaris que feien de mi un bon minyó, molt obedient i molt madur per l’edat que tenia. Per tant, dedueixo que ja ho portava a la sang, a l’ADN, que diríem ara.

Això, francament, és una mala jugada perquè t’encarcara molt i no et deixa ser el que et toca ser en cada moment, de manera que mai no ets tan entremaliat com hauries de ser quan ets petit, ni tan irresponsable com tocaria quan ets adolescent.

I la vida va passant i et va conformant d’una determinada manera i t’acostumes tant a ser com ets que t’oblides de viure la teva vida. Tot i tothom és abans que els teus desitjos, els teus projectes, els teus anhels; la teva vida, a la fi.

Afortunadament, o no, també soc reflexiu, crític i autocrític, adaptable, tossut i disciplinat, i tot plegat m’ha permès arribar a entendre que vida no en tinc més que una i que és meva, que tinc dret a viure-la com jo l’entengui i que no hi ha més límits que els que jo em vulgui posar, per aconseguir-ho: tinc dret a intentar ser feliç.

Quan dic que no hi ha més límits que els que jo em vulgui posar no vull que se m’entengui malament. Justament defenso des de fa molts anys que “La llibertat de cada individu acaba allà on comença la dels altres” i honestament penso que l’he respectat.

La coherència entre el que penso i el que faig també m’ha preocupat sempre. Us asseguro que sé de les dificultats que comporta, dels maldecaps que arriba a ocasionar-te, dels malabarismes que has de fer moltes vegades.

Com podeu veure, racionalitzo molt. M’agrada entendre les coses. Més encara, em cal saber el per què de les coses. Bé, no? Doncs no tant, no us penseu. Perquè tanta racionalització provoca rigidesa i un pot arribar a ser molt estricte amb si mateix i amb els altres, que és pitjor. I això no és bo perquè cadascú és com és. No ens podem mesurar tots amb el mateix recer i, si ho fem, estem sent injustos.

Vaja, ara surt la justícia! Una altra de les meves grans preocupacions. Era molt jove encara quan em vaig adonar que no podia resoldre els problemes del món. De manera que vaig decidir actuar localment, és a dir, ser just i, en tot cas, lluitar contra aquelles injustícies que es donessin en àmbits en els que jo pogués actuar. No m’agrada el conflicte, però davant d’una situació que considero injusta, sóc capaç d’aplegar el valor necessari per manifestar les meves raons.

Després de tanta solemnitat crec que cal dir que ja fa un temps, no gaire però tampoc va ser abans d’ahir  vaig prendre la decisió de canviar la meva vida. Estava convençut que era possible viure d’una altra manera o, si més no, que valia la pena intentar-ho.

I ara, sóc feliç. O a mi m’ho sembla, que ja és important.

Igualada, 30 de gener de 2008

.oOo.

Ricard, "El mussol d'Aqualata", a Sant Pere de Riudebitlles el 23/10/2012.

Aquesta és la meva fotografia més recent. Està feta el 23 d’octubre de 2012 a Sant Pere de Riudebitlles. Era en una trobada amb companys prejubilats de la zona de l’Anoia de (l’antiga) Caixa de Catalunya.

Ja saps dues coses sobre mi: que estic prejubilat i que he treballat a Caixa de Catalunya. A més, deus suposar que visc a l’Anoia. Doncs és cert, hi visc; a Igualada, des de fa 7 anys.

No sempre he treballat a Caixa de Catalunya, però. Amb poc més de 15 anys, vaig iniciar la meva vida laboral en una entitat molt petita anomenada Crédito y Docks de Barcelona, posteriorment absorbida pel Banco Central, de quina plantilla també vaig formar part abans d’anar a parar a la caixa. Tot plegat, 41 anys, 4 mesos i 11 dies. Dit així sembla una condemna.

No acostumo a sortir a les fotografies. M’agrada molt fer-les, però no m’en fan gaires. Seria difícil reconstruir la meva vida a partir d’imatges en les que aparegui. De vegades penso que això deu tenir a veure amb la sensació que tinc sovint de ser invisible, però aquestes son figues d’un altre paner. El fet és que tinc alterada la memòria i no sempre sóc capaç de situar adequadament els moments viscuts. I, en aquest aspecte, haver tingut una vida més fotografiada m’hauria ajudat a recompondre la meva vida.

No és perquè m’estigui fent gran, o perquè ja ho sigui, no. Hi ha llacunes en els meus records des de sempre. No escriuré les meves memòries perquè la meva vida no s’ho val, però tampoc no ho podria fer ni que valgués la pena.

Vaig néixer a Barcelona el 15 de febrer de 1954 en el si d’una família humil, de treballadors immigrats des de l’Aragó. Sóc el primer de la família nascut a Catalunya, i el segon de quatre germans.

Igualada, 28 d’octubre de 2012

.oOo.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s